Definitivament, és ja avui més fàcil estudiar en llengua espanyola com a llengua vehicular a Bulgària que a Catalunya i no ha de passar gaire temps fins a que sigui necessari un Institut Cervantes a Barcelona. L’Estatut d’Autonomia aprovat l’any 2006, no ho oblidem, per les Corts Espanyoles amb Alfonso Guerra i José Bono al capdavant és la bastida sobre la que es recolza la construcció de l’educació monolingüe al nostre país. Queda per tant palesat el recolzament tàcit o explícit de la nació espanyola i la ciutadania catalana al mal dit procés de “normalització”.
Legitimada institucionalment la immersió ja només queda pensar críticament sobre els seus efectes. El passat mes de Juny la Generalitat publicava l’Enquesta d’Usos Lingüístics 2008, que podem comparar amb les 
dades de la mateixa enquesta de 2003, precisament la data d’inici de l’aplicació estricta de les disposicions de la “normalització” pel Govern nacionalista i d’esquerres… que a Catalunya és ja un pleonasme.
Segons l’enquesta esmentada, l’any 2003 un 46% de la població manifestava que el català era la seva llengua habitual, mentre que l’any 2008 aquest percentatge minvava fins al 35,6%. L’ús de la llengua espanyola baixava d’un 47,2% a un 45,9%. Mentrestant, augmentaven els que es manifesten plenament bilingües d’un 4,7% a un 12%. Evidentment, es palpa l’efecte del fort corrent immigratori dels darrers anys, però, en termes absoluts, la població que es manifesta catalanoparlant baixa dels 2,6 milions als 2,2 milions.
Aquestes i moltes altres dades emmirallen la deriva esquizofrènica de la nostra societat. Com pot ser que aplicant mesures d’imposició el nombre de persones que es manifesten catalanoparlants pateixi aquest descens? Com es poden aplicar democràticament aquestes mesures quan una àmplia majoria es manifesta castellanoparlant? A qui beneficia la immersió lingüística? Són preguntes, avui per avui, sense una resposta evident, però és ben cert que quan des de fora, posem per cas des de “The Economist”, s’analitza la deriva catalana dels darrers anys la resposta és sempre una: “No coneixen Catalunya”. Però, i qui coneix Catalunya?
Qui pot entendre que un senyor que té un negoci rebi una sanció per retolar en espanyol “Fincas Nevot”? Quina part de la societat recolza explícitament aquestes mesures? I la part que no les recolza, perquè no diu res? A qui beneficia que en unes oposicions a metge de família es meriti més pel nivell D de català que per una tesi doctoral? És proteccionisme? Es sent més segur el castellanoparlant de Viladecans amb el seu nivell C?
Seria perillós per a la “cohesió social” que els pares poguessin triar la llengua d’escolarització dels seus fills entre les dues oficials a Catalunya? Cohesiona més el fet que el fracàs escolar dels castellanoparlants a Catalunya sigui superior al dels catalanoparlants? Cohesiona més el fet que el fracàs escolar a l’escola pública sigui molt superior que el de l’escola privada o concertada? Cohesiona més que els nivells d’instrucció a l’escola catalana siguin inferiors a la mitjana de l’OCDE? Funciona, així, el sistema educatiu públic català com a ascensor social?
En el futur trobarem noves enquestes d’usos lingüístics i nous Informes Pisa i podrem valorar la bondat del nou sistema. De moment, i dades en mà, el que alguns diuen és ben cert. La llengua catalana com a llengua de cultura desapareix. La llengua espanyola com a llengua de cultura a Catalunya desapareix. És la cultura, a Catalunya, la que desapareix.
